Memorias de la Chon. Valle de los Cerezos. 514 págs, Disponible: Telf 646732866 

Preámbulo

Oscuridad y silencio en una noche cualquiera; estoy en la cama, rodeada de misterio. No puedo dormir y me inundan los recuerdos; he cumplido 97 años. Últimamente, mis dientes se hacen tierra, me llenan la boca de sabores lejanos, sueños viejos donde las sombras se animan y me hablan cuando despierto. —¡Rufino, Rufino, niñooo! 

—Qué quiere mamá, ¡son las cinco de la mañana! 

—No puedo dormir…

—¿Qué puedo hacer?

—¡Niñooo…!

—Mamá, ¡ya tengo 73 años!

—Siéntate, aquí, junto a mi cama, y escúchame atentamente: mi cuerpo se desmenuza como la tierra y las sábanas se han hecho piel. ¡Son mi mortaja! Además, estoy aterrorizada, veo y hablo con los muertos, murmuran y piden la palabra, aparecen por los rincones y me explican lo que sucedió en el pueblo: cosas de la guerra. Este estado de transición me atenaza, es la agonía indolora y larga, estoy cansada de sentir como la mente se convierte en niebla. Los años son un suspiro y antes de ver la luz, ya estamos como ellos: difuntos. Mi abuela Ana tenía más de setenta años cuando se fue, debió nacer el 1860, me hablaba de las guerras carlistas, de la pérdida de Cuba y de un mantón de Manila que le dio su madre y ella hizo lo mismo con la mía. ¿Sabes? Utilizamos el pasado por necesidad: sí, lo mantengo en la mente con vigor, si muevo su luz cada día se conserva lozano y compruebo que la violencia ha fracasado. Los que odian pierden. ¿Lo quieres creer?

—Sí, me lo creo. ¡Ya estoy aquí! Cuénteme como era el mantón y quién lo trajo de Filipinas… ¿Era de la abuela Ana?

¡Espera! Espera, no seas impaciente, escucha con atención mientras me miras: espera y reconocerás a tu padre en la voz. En mi mente está grabada la geografía de la suya y la tuya, ahí, solapados, estáis todos.

Me despierto a esta hora cada día; más o menos las cinco de la mañana. Fue cuando llegaron los coches por segunda vez; la primera fue a media noche y mataron a los perros a tiros; la segunda, quisieron inspeccionar de nuevo. Nos volvieron a levantar de la cama para romper los nervios y el sueño. Desconozco la causa que me ahoga; el corazón se acelera y no puedo dormir más. De todas maneras, ya lo hice bastante y no olvido los años de mi niñez, ya sólo me quedan aquellos recuerdos y los ordeno con frases cortas, no sé hacerlo con oraciones largas: ayúdame en esto, ya falta poco. Quiero dejar mis recuerdos sobre papel y no consigo darles forma: aunque son míos, debo interpretarlos y me falta distancia, debo quitarles las deformaciones de la pasión y eso es difícil.


Tascó: Escola Taller d'Art de Reus 1979-90 Experiència pedagògica en una època creativa.

 Escola Taller d’Art de Reus.

Aventura i educació.

Tascó, la plataforma ciutadana per debatre el tema de l’Escola d’Art a Reus, va redactar la present proposta l’any 1978. El contingut del text va ser el resultat de diverses converses que vam fer persones interessades en temes d’art, pensament, pedagogia, cultura, educació, estètica i societat. Les trobades es van fer motivades per la imminent obertura d’una escola d’art i per que el tema interessava a molta gent. Feia temps que s’havia anunciat públicament i finalment, la Diputació de Tarragona demanava projectes pedagògics i de gestió per la seva creació.

Vam treballar de valent: enteníem la proposta com l’inici d’un debat obert i creatiu, un projecte que tingués per finalitat arribar a un acord estètic col·lectiu. Volíem observar la realitat cultural de la comarca i redactar els objectius i l’estructura de funcionament, segons les seves necessitats, tradicions i sensibilitats. Consideràvem imprescindible un debat molt més ample que el que aportava el grup, però vam pensar que la resposta social vendria amb el temps. Esperàvem que l’ideari ho marcaria la pràctica, la interacció en la vida de la ciutat, sobre la qual, s’haurien d’ajustar els plantejaments generals del projecte. D’alguna manera, estàvem allí per aprendre i eren trobades refrescants i amables, grates per a recordar ara: realment van ser enriquidores per a tothom.

A les reunions vam ser creatius, solidaris, generosos, responsables i àcrates xerraires: quines hores més plenes d’idees i fum, però la proposta de creació de l’escola anava endavant, a bon ritme i no vam escatimar esforços. Al final, de la gent de l’assemblea i dels assistents, vam triar els professors.


Agraïments

Agraeixo als companys: Assumpta Rosés, Abel Figueres, Carles Amill, Esther Clotet, Francesc Bertomeu, Jack Salter, Jaume Sans, Joan Oliva, Joan Casals, Joaquim Chancho, Inés Sánchez, Margalida Escanelles, Amadeu (secretari), Lourdes Jové, Miquel Nadal, Mª Dolors, Escardó, Salvador Juanpere, Teresa Martí i Xavier Bonet. Demano disculpes per els oblits, les amnèsies i el que ara surt. Estava massa atrafegat i segur que vaig fer moltes coses malament. En certa manera, tots hem fet el que hem pogut i seguim aferrats a la quimera. Aquí exposem la història d’una època brillant, engrescadora, creativa i també, onze anys de treball pedagògic que cal recordar.

Títol o Capítol

  Procesos creativos. 460 Págs. Adquirir en: La Comella, Tarragona, telf. 646732866 .  La pregunta sobre el Origen, la Creación, desborda to...